Una més de les moltes i variades feines que he hagut de fer (i no pas la pitjor, ni de lluny) per aconseguir allò tan poc èpic que s'en diu "sobreviure", ha estat la de vigilant forestal. Bàsicament consisteix en voltar, acompanyat d'un altre supervivent com jo, pels boscos i camins del Massís del Montgrí durant vuit hores al dia dalt d'un cotxe pintat amb uns colors molt poc discrets i vestint una també poc discreta camisa groga, pantalons verds i unes bototes ben bé de sis quilos (cadascuna!). Es tracta de prevenir els incendis forestals o, si en trobem un, d'avisar cuita-corrents als bombers i, mentrestant, per que no sigui dit, atacar-lo amb els mitjans més aviat precaris que portem al cotxe, això és; cinc-cents litres escassos d'aigua -semblen molts, però, a l'hora de la veritat, són una pixaradeta-, nou o deu mànegues, dos "matafocs", que són una mena de mata mosques gegants amb els quals es pica al terra per tal d'ofegar les flames a plantofades, unes aixades pessadíssimes anomenades "polanski", o "pulaski", o alguna cosa semblant, i molta moral. A l'hora de la veritat, per sort, de focs, ben pocs. En realitat, la feina consisteix en fer de guia turístic per a guiris extraviats, renyar als que entren en cotxe al bosc durant els dies en que està prohibit, ("és que no he vist la barrera", "és que no he vist el senyal", són les excuses més habituals) i passar moltes hores voltant o asseguts en una cadira amb els binocles i la ràdio ben a prop, moment en que -ho confesso- alguna migdiada, com la de la foto, cau. Més o menys així han estat els meus dos darrers estius.
